dilluns, 27 de desembre del 2010

Fitxes o projectes?

Hola a tothom!!

Aquí deixo un treball realitzat per les meves companyes i jo per a l'assignatura de Psicologia de l'Educació. En ell, mostrem una alternativa a les fitxes per treballar amb els infants. Es tracta dels projectes amb els quals els nens poden aprendre de manera molt més significativa i essent els veritables protagonistes del seu autoaprenentatge.

Espero que us agradi!

-Presentació Power Point:


-Document PDF:
FITXES_TOBARUELA&CARDONA

I vosaltres, amb quin material us agradaria aprendre??

Amb aquest...

















o amb aquest altre!!??






Doncs aquí teníu la nostra proposta!

Aquesta manualitat es va realitzar pensant de fer-la amb els nostres futurs alumnes en un projecte més ampli: "Els mitjans de comunicació". Per tant, la proposta és confeccionar una televisió. Les imatges de com va quedar, són les següents:














Els materials necessaris per fer el nostre televisor són els següents:

-Dos rotllos de cartó de cuina.
-Un caixa de cereals.
-Pegament.
-Tisores.
-Retoladors.
-zel.
-Folis.
-Taps d’ampolla
-Paper de cel•lofana.
-Paper de plata.
-Cúter (que només farà servir la mestra).

Les passes que s’han de seguir per fer el televisor són les següents:

En primer lloc, agafem la caixa de galetes retallem am el cúter una de les cares deixant de marge tres dits pels costats, per dalt i per baix; En segon lloc, aferrem amb zel els nostres dibuixos un seguit de l’altre segon el fil narratiu de la història; Llavors aferrem cada extrem del foli a un tub de cartó de paper de cuina; Seguidament, s’aferraran el tubs a cada costant per dins de la caixa de galetes; Després, s’aferrarà el paper de cel•lofana on havien retallat al principi a mode de pantalla del televisor; Per últim, decorem el nostre televisor amb taps d’ampolla com si fos la roda i pintant-lo al gust del creador.

Los chicos del coro

En 1949, Clément Mathieu (Gérard Jugnot), profe-sor de música en paro, empieza a trabajar como vigilante en un internado de reeducación de meno-res. Especialmente represivo, el sistema de edu-cación del director Rachin (François Berléand) apenas logra mantener la autoridad sobre los alumnos difíciles. El mis-mo Mathieu siente una íntima rebeldía ante los métodos de Rachin y una mezcla de desconcierto y compasión por los chicos. En sus es-fuerzos por acercarse a ellos, descubre que la música atrae poderosa-mente el interés de los alumnos y se entrega a la tarea de familiarizar-los con la magia del canto, al tiempo que va transformando sus vidas para siempre.

COMENTARI DE LA PEL·LÍCULA: "LOS CHICOS DEL CORO"

1.El correccional, el seu nom: què et suggereix <>?

El nom del correccional on viuen los chicos del coro, em suggereix un símil amb l’expressió castellana “el último eslabón”. Al meu parer, això expressa el darrer de tot, el que no serveix, el que no té remei ni solució. Com ja sabem, el fons és el darrer de tot i un estany és un lloc lúgubre i focs, amb la qual cosa això representa un lloc on hi va la gent considerada que no té possibilitats de conviure en societat.


2.Quin tipus de conductisme veus a la pel•lícula i com és la seva aplicació?


Segons el meu parer, a aquesta pel•lícula es posen de manifest dos tipus de conductisme:

D’una banda, el conductisme clàssic que és el més destacat a l’obra, ja que és el mètode que segueix el director del correccional, Rachin. Aquest director, és un home molt disciplinari, fred i estricte. És per això, que al seu centre segueix el principi d’acció-reacció, que consisteix en que quan un nen té un comportament considerat negatiu, el sancionen amb càstigs i sancions molt dures i de manera immediata. Aquest principi d’acció-reacció, el podem assemblar al d’estímul-resposta del conductisme clàssic.

D’altra banda Clemón Matié, el professor i vigilant nou, és un home que, indignat pel tracte que reben aquests nens, quan tenen una conducta negativa els sanciona amb un càstig relacionat amb allò que han fet malament. D’aquesta manera, podem dir que en Matié fa servir un mètode que pareix començar a assemblar-se al del conductisme operant.

3.Com valoraries les tècniques de modificació de conducta que s’apliquen a la pel•lícula? Quines has observat i com és la seva aplicació

Les tècniques de modificació de conducta que he observat a la pel•lícula són les següents:

-La tècnica que més es fa servir al centre és la del càstig. Aquesta consisteix en sancionar a l’infant mitjançant el maltractament físic. Aquesta tècnica té conseqüències físiques i humiliants molt greus, amb la qual cosa no s’ha de fer mai baix cap concepte. Alguns exemples d’aquest càstigs són: quan duen als nens al calabós, quan els posen dies de treball d’interès general (això vol dir que hauran de treballar netejant aules o rentant els plats), pallisses, tirons d’orelles, prohibició de visites, puntades al cul, etc. A més a més, es fan servir sistemes aleatoris de càstig, ja que quan no surt el culpable agafen a un qualsevol de la llita i li apliquen la sanció a ell per l’altre, encara que aquest sigui innocent.

-Una altra tècnica que es fa servir és la sanció. Aquesta consisteix en repetir la resposta contrària moltes vegades quan un nen s’equivoca. Un exemple és quan el director castiga a en Pépinot copiant 100 vegades: “el mariscal Neid murió afusilado”.

-En aquest centre, també fan servir el reforçament positiu. Aquest consisteix en reforçar un tipus d’actitud adequada i llevar una dolenta. Un exemple d’aquesta tècnica visible a la pel•lícula, és quan el professor li dona una galeta a en Pépinot per fer bé una redacció. Lògicament, per fer servir de manera adequada aquesta tècnica, hem de tractar que els premis o recompenses no siguin material per evitar que la conducta que volem aconseguir es realitzi únicament pel premi que rebrà després.

-Una altra tècnica que es fa servir és la de la sobrecorreció. Aquesta consisteix en deixar igual o millorar una cosa que s’hagi fer malbé. Un exemple d’aquesta tècnica és quan en Pierre Morhange gasta una broma al conserge fent-li mal a l’ull i el professor li castiga cuidant d’ell com a ajudant de l’infermera.

-La tècnica de cost de resposta, és una altra tècnica que es fa servir dins el correccional, aquesta consisteix en llevar al nen un reforç quan està realitzant una conducta inadequada, encara que no tingui relació. Per exemple, quan en Pierre Morhange li tira pintura al professor i aquest el sanciona prescindint d’ell en el coro.

Cal destacar que aquests tipus de mètodes que es fan servir al correccional per a modificar la conducta no són gens adients i a més a més, estan mal emprats, ja que són sancions arbitràries i no relacionants. Això vol dir que les sancions que s’imposen no es relacionen amb allò que han fer malament. Exceptuant el càstig que imposa el professor quan en Pierre Morhange gasta una broma al conserge fent-li mal a l’ull i el professor li castiga cuidant d’ell com a ajudant de l’infermera. A més a més, aquestes tècniques fomenten l’individualisme, la traïció i el chibatazo, entre d’altres.

Per últim, voldria fer una petita reflexió sobre el perquè d’aquestes tècniques de conducta. No hem d’oblidar que aquesta pel•lícula, està situada en els correccionals de França de 1949, i ambientada en la l’època de postguerra. Fou el començament d’una espècie de psiquiatria infantil plena d’errors, ja que es defenien mètodes de modificació de conducta avui dia inacceptables i es realitzaven els tests d’intel•ligència d’Alfred Binet de manera determinant, ja que prefixaven el futur dels infants. Tal i com podem veure a la pel•lícula, el nen que finalment pren foc al centre, el van sotmetre al test d’intel•ligència “Videsimo”, el de “Roshá” i el de “las fábulas de Drush”, que classificava als nens en set categories: els normals; els suficients; els límits; els dèbils-lleus; els mitjans; els profunds; i els imbècils.

4.Has observat l’estratègia que ha seguit Mathieu per iniciar als nens en l’educació.

Com podem veure a la pel•lícula Clemón Mathieu, tal i com es descriu al final del filme músic fracassat vigilant en atur, és un home enamorat de la música que s’havia promès a ell mateix no tornar a tocar-la perquè no havia tinguut l’èxit que ell esperava. Des del primer moment, quan va arribar al correccional com a professor i vigilant, va rebutjar el principi disciplinari d’acció-reacció imposat pel director. Ell va tractar-los de manera diferents a com els alumnes estaven acostumats. És per això, que el seu mètode no va resultar a curt termini, però sí a llarg termini com podem veure al final del filme. En Mathieu, encobria als nens quan feien coses dolentes, els ajudava amb les preguntes del director dient-li les respostes, etc. És així, com poc a poc es va guanyar la seva confiança i respecte. A més a més, el professor s’ajuda de la música per a controlar i dirigir les bromes i malifetes dels seus alumnes. D’aquesta manera, crea un cor en oposició al director i que de vegades hagué de ser clandestí.

Finalment, tal i com podem veure a la pel•lícula, el professor es guanya el respecte, l’estima i l’admiració dels seus alumnes i, encara que tenien prohibit acomiadar-se d’ell quan li fan fora del centre, tots li escriuen notes d’agraïment per la seva labor com a mestre i amic.

5.Comenta la frase de Rachin, el director, que representa una forma de veure la vida i l’educació, al reconèixer el seu error després de castigar a un innocent. <>.

La situació en que es va produir aquesta frase a la pel•lícula, va ser després que en Mathieu descobrís que en Monden no havía estat el vertader culpable del robatori i que per mor d’això el van expulsar produint-se una injustícia envers ell i li digués al director. D’aquesta manera en Rachin va respondre: “si avui no és culpable, ho hauria estat demà. Aquesta gent no té remei”.

Com ja sabem, el director del centre Rachin, és home tradicional de l’època que representa. Aquesta frase, resumeix molt bé el seu principi pedagògic i el seu ideal disciplinari, així com la concepció que té dels nens del seu correccional.

És per això, que la forma de veure la vida i l’educació dels nens del seu correccional és molt dolenta i radical, ja que els veu com a petits delinqüents sense solució que no han de tenir la oportunitat de millorar com a persones perquè mai podrien viure en societat. Tal i com comentaven al principi sonbre el nom del correccional: “el fons de l’estany”, el director veu als alumnes del seu centre com a éssers dolents i sense possibilitat de reinserció. Li dona igual haver castigat a un innocent i defensa la seva acció dient que de totes formes farà una altra malifeta i que així, per si decans, ja està sancionat amb anterioritat.
Al meu parer, aquest comentari denota una persona abatuda, sense esperit ni ganes de viure. A més a més, hem sembla que té una visió de la infància i de l’educació molt dolenta i que no s’ha de consentir mai.

6.Expressa alguna característica més del director, la seva forma d’actuar, el seu sentit de la disciplina. El seu tracte submís amb la autoritat.


Com ja hem comentat anteriorment, el director del centre el fons de l’estany, és un home que, al meu parer, pateix algun tipus de frustració. És un home abatut, cansat de la vida i del seu treball que no l’omple. Ha perdut la il•lusió i les ganes de viure i per la seva feina. Pensa que és el carceller d’us petits delinqüents i ja no pot més.

És aquesta l’explicació que hi trobo al seu comportament i caràcter. Com ja sabem, és un home fred, orgullós, cansat, abatut, frustrat, ignorant, autoritari, i disciplinari. Té un sentit de la disciplina molt tancada i estricta, a més de dolenta, ja que fa servir el càstig físic sense pietat. A més a més, és una persona trista, apàtica i que no sent empatia envers els pobres nens quan els maltracta física i psíquicament.

En definitiva, és un exemple car de tot el que no s’ha de fer i, al meu parer, és el motiu pel qual vull exercir la professió de mestre, i és per tal d’evitar i canviar situacions en la que persones com aquesta puguin exercir una labor tan bonica i gratificant com és l’ensenyança.

La interacció a l'aula de tres anys

Holaa a tothom!!

En aquesta nova entrada deixo un altre power point realitzat amb les meves companyes per a l'assignatura d'Estratègies. En aquest cas, es tracta d'un PPT sobre la interacció a l'aula de tre anys. Aquest exposa el cas d'un registre en video d'un grup d'infants durant el moment d'entrada a l'aula, i la importància d'aquest moment en la rutina d'un nen.

El temps

Holaaa!! com va??

Aquí teniu un treball sobre els articles d'Estratègies titulat "el temps". Es tracta d'un Power point que tracta sobre la importància de respectar els diferents ritmes d'aprenenatges dels infants i del temps de descans dels mestres, entre altres qüestions.

El taller

Holaa!!

Aqui teniu un treball realitzat per les meves companyes i jo per a l'assignatura d'Estrategies. Aquest és un power point realitzat per l'artcile "el taller" cedit per la professora Rosa Tomás Muelet.

Ratios d'Infantil a l'Estat Espanyol

Holaaa!!

Penjo un treball de l'assignatura d'Estratègies d'Intervenció Educativa. Es tracta d'una power point amb les reflexions sobre les ràtios a l'Educació Infaitl de l'Estat Espanyol.



Reflexió grupal

Una vegada fet l’anàlisi de les diferents normatives, podem concloure que les dades extretes sobre les ratios a l’etapa d’educació infantil són presents a la Normativa Europea i al Currículum de les Illes Balears, però no a la llei Estatal (LOE).

D’altra banda, basant-nos en les circumstàncies actuals podem afirmar que encara no s’assoleixen els objectius proposats per totes les normatives i que, a més a més, van en concordança amb els ideals que segueix el món educatiu.

Pel que fa al primer cicle d’Educació Infantil, sí que es compleix les ratios establertes a la normativa Autonòmica, encara que podem afirmar que ens trobem lluny d’arribar a complir els objectius que apareixen en la Normativa Europea. Aquesta estableix que per exemple a la franja d’edat de 2-3 és de 8 alumnes per educador, mentre que al Currículum és de 18, que en la majoria de centres s’ajusta a la realitat.

D’altra banda, al Currículum no es fa cap referència a les ratios del segon cicle d’infnatil, de manera que podem observar el mateix nombre d’alumnes que a l’etapa de l’educació primària. En canvi, la Normativa Europea estableix que el ratio òptim per aquesta franja d’edat seria de 15 alumnes per adult, cosa que no es compleix a la realitat de les aules.

Un clar exemple dels objectius establerts per la Unió Europea i complerts més enllà d’allò estrictament fixat seria el cas de les escoles de Pistoia. En aquests centres italians, la ratio de les Assilo Nido (esoletes) és de 10/15 nens amb 3 educadors, i la ratio de la Scuola del Infanzia (escoles) és de 30 nens amb 3 educadors. Un altre exemple, són les escoles de Reggio Emilia en les quals les ratios dels Assilo Nido són de 6 infants per educador (més tres auxiliars per 70 infants) i de les Scuola del Infanzia són de 13 infants per educador (més 3 auxiliars per 104 infants).

Cal destacar que una ratio elevada perjudica al desenvolupament íntegre dels alumnes i el seu aprenentatge ja que: fa que es produeixi un monòleg per part del mestre donant-se així la predominància d’un diàleg unidireccional, el qual no permetra una adequada comunicació entre alumnes i mestre ni per descomptat, el diàleg entre iguals. Això provoca un major estatisme dins l’aula i dóna com a conseqüència l’apatia, avorriment i desmotivació dels infants.

A més a més, aquesta situació, afavoreix un tractament dels infants de manera homogeneïtzada per part del mestre, ja que degut a l’elevat nombre dels quals n’és responsable, impedeix atendre’ls de manera individualitzada i encara menys tractar d’igualar el nivell i bagatge dels nens que provenen de contextos més desfavorits, provocant de manera indirecta la continuïtat de les classes socials establertes a la societat.

Aquesta inadaptació dels continguts a cada nen, sobretot als que tenen més dificultats, provoca una frustració i estrés en l’infant degut a la incapacitat d’aquest per resoldre amb èxit els reptes educatius que se’ls proposa. Aquest succés pot desembocar en conductes disruptives a l’aula i a una formació de baixa autoestima.

Per tant, hem de tenir molt clar que l’educació és un servei que ha de dirigir-se a tota la societat, per tant ens hem d’adaptar a tots els nostres discents, de manera que puguin tenir les mateixes possibilitats sense que el seu context de procedència en sigui cap trava. A més a més, en aquesta edat és molt important ajudar a formar una autoestima adequada i positiva sobre ells mateixos, ja que com sabem, els primers anys de vida són claus. Com a conseqüència, creiem necessari a més de tots els aspectes esmentats, ajudar als infants a desenvolupar les habilitats socials i ajudar-los a descobrir el món i tot el que els envolta arrel dels seus coneixements previs i interessos.

A mode de conclusió, gràcies a les dades exposades a les diferents normatives, podem dir que hem trobat una evolució cap a millor respecte a les ratios de l’Educació Infantil. Això és degut a la cada vegada major conscienciació per part del món educatiu que ha propiciat aquests canvis i actualitzacions.

La maestra Thompsom

Bona tarda a tothom!

En aquesta estrada us vull deixar un video super emotiu titulat "La maestra Thompsom". En ell podem veure la història d'una mestra i el seu alumne Teddy. Com podreu veure, la mestra tracta d'arribar al fons dels problemes dels seus alumnes i no veure únicament si van mal vestits o si són introvertits. La mestra Thompsom és el tipus de mestra que tothom voldria tenir, ja que ella creu en les capacitats dels seus alumnes i els ajuda a crèixer emocionalment.

Recordeu que nosaltres, com a futures mestres, ens trobarem moltes situcions i moltes de nens, cadascun dels qual tindrà una història diferent. Nosaltres hem d'aprenendre a escoltar però també a veure més enllà del que ens mostren. I sobre tot, vull destacar les darreres frases que li dedica en Teddy a la seva mestra:

"Gracias por creer en mi"
"Gracias por hacerme sentir importante"
"Gràcias por mostrarme que yo puedo hacer la diferencia"

Espero que us agradi i que tingue uns minutets de la vostra vida perquè mereix la pena.

Gràcies pel vostre temps.

Què entenem per educació inclusiva?

Què entenem per Educació Inclusiva…?

Una vegada llegit el capítol 1 de Giné (2009) La educación Inclusiva. Barna: ICE Horsori, he de dir que al llarg dels anys ha hagut una gran confusió respecte al concepte d’Educació Inclusiva, ja que originàriament es pensava que els alumnes que presentaven algun tipus de discapacitat havien “d’etiquetar-los” com a nens amb Necessitats Educatives Especials (NEE). No obstant això, avui dia comença a ser més patent i visible la idea que TOTS els nens tenen necessitats educatives especials (ja sigui per excés o per defecte), ja que tothom és diferent.

Una vegada feta aquesta petita reflexió, tractarem de fer una definició el més acurada possible del concepte d’educació inclusiva.

Segons el meu parer, l’educació inclusiva és un enfocament educatiu basat en la diversitat com a element enriquidor del procés d’ensenyament-aprenentatge i, per tant, del desenvolupament humà. És per això, que el concepte d’educació inclusiva es relaciona a vegades amb l’educació per a la diversitat. Una frase que resumeix molt bé la idea d’aquest concepte és la següent: “l’educació inclusiva és l’educació per a tots i amb tots”, és a dir, on hi cap tothom independentment de les seves condicions personals, socials o culturals, inclosos aquells que presenten alguna discapacitat, i per damunt de qualsevol etiqueta.

Una escola que segueix una línia d’educació inclusiva, és per tant una escola que no posa requisits d'entrada ni mecanismes de selecció o discriminació de cap tipus, per fer realment efectius els drets a l'educació, a la igualtat d'oportunitats i a la participació. A l'escola inclusiva tots els alumnes es beneficien d'un ensenyament adaptat a les seves necessitats i no només els que presenten necessitats educatives especials, ja que com hem dit anteriorment, tots els infants tenen necessitats educatives perquè ningú és igual a un altre.

És per això que penso, que l’escola ha de predicar amb l’exemple. No val només amb dir-ho de “boquilla” o tenir-ho escrit a un paper, sinó que s’ha de posar en pràctica realment. El mateix ocorre amb els programes d’integració que es van realitzar cap als anys 80 en que el nen amb alguna discapacitat es trobava físicament dins l’aula, perquè això no vol dir necessàriament que sigui una escola inclusiva.

A més a més, cal destacar que el concepte d’educació inclusiva, també s’ha relacionat molt amb el d’educació comprensiva, ja que ambdós reflecteixen la necessitat d’una escola oberta que aculli a tothom.

Finalment, cal destacar la importància de que el mèrit d’un bon mestre no és el fet que uns aprenguin molt, sinó que tothom aprengui i de la millor manera possible. Això vol dir que s’ha de tenir en compte que no tothom aprèn igual i de igual manera, sinó que cadascun té el seu propi ritme d’aprenentatge i que això suposarà que uns, encara que no hagin arribat al nivell requerit, segurament hauran fet un gran esforç per adquirir aquells coneixements. És per això, que realment crec en la importància d’una vertadera pedagogia d’inclusió per tal d’atendre la diversitat de l’aula i que això serveixi com a element enriquidor per a tothom, inclús del mestre.

El milagro de Anna Sullivan


L’altre dia, vaig veure per fi la pel•lícula El milagro de Ana Sullivan. És per això, que m'agradaria compartir amb les meves companyes que també l’hagin vista, les meves impressions respecte aquesta.

Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció de la pel•lícula, ha estat la paciència i voluntat que li posa l’Ana Sullivan a la Helen per tal d’ensenyar-li que les coses tenen un nom. La mestra, sempre ha cregut en les capacitats intel•lectuals de la Helen tot i la seva discapacitat, amb la qual cosa ha sabut arribar a ella per poder ensenyar-li com diu ella: “una cosa tan gran però que alhora cap en una sola paraula; TOT”. D’aquesta manera, l’Ana, a través del nen, aconsegueix posar a la Helen gelosa perquè aquesta també vulgui aprendre el llenguatge de signes que encara no comprenia.

Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció és el fet l’Ana no mostra cap tipus de pena ni patiment envers la Helen. Ella diu que s’ha d’espavilar perquè el dia de demà pugui valer-se per ella mateixa. Ans al contrari, els seus pares li consenten tot amb la qual cosa no respon a cap tipus de límits ni limitacions. És per això que en nombroses ocasions, l’Ana a de “lluitar” contra ella perquè aquesta li obeeixi. Però, gràcies a això, finalment aconsegueixen tot el que podem veure a la pel•lícula.

Finalment, m’agradaria fer una reflexió sobre la forma en que l’Ana Sullivan tracta a la Helen durant el procés d’incorporació de les normes de comportament, ja que com podem veure l’Ana es tanca al menjador amb la nena on forcegen i es peguen fins que aquesta menja amb la cullera i plega el seu tovalló. Per tant, creieu lícita aquesta forma d’educar a una persona?