L’altre dia, vaig veure per fi la pel•lícula El milagro de Ana Sullivan. És per això, que m'agradaria compartir amb les meves companyes que també l’hagin vista, les meves impressions respecte aquesta.
Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció de la pel•lícula, ha estat la paciència i voluntat que li posa l’Ana Sullivan a la Helen per tal d’ensenyar-li que les coses tenen un nom. La mestra, sempre ha cregut en les capacitats intel•lectuals de la Helen tot i la seva discapacitat, amb la qual cosa ha sabut arribar a ella per poder ensenyar-li com diu ella: “una cosa tan gran però que alhora cap en una sola paraula; TOT”. D’aquesta manera, l’Ana, a través del nen, aconsegueix posar a la Helen gelosa perquè aquesta també vulgui aprendre el llenguatge de signes que encara no comprenia.
Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció és el fet l’Ana no mostra cap tipus de pena ni patiment envers la Helen. Ella diu que s’ha d’espavilar perquè el dia de demà pugui valer-se per ella mateixa. Ans al contrari, els seus pares li consenten tot amb la qual cosa no respon a cap tipus de límits ni limitacions. És per això que en nombroses ocasions, l’Ana a de “lluitar” contra ella perquè aquesta li obeeixi. Però, gràcies a això, finalment aconsegueixen tot el que podem veure a la pel•lícula.
Finalment, m’agradaria fer una reflexió sobre la forma en que l’Ana Sullivan tracta a la Helen durant el procés d’incorporació de les normes de comportament, ja que com podem veure l’Ana es tanca al menjador amb la nena on forcegen i es peguen fins que aquesta menja amb la cullera i plega el seu tovalló. Per tant, creieu lícita aquesta forma d’educar a una persona?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada